Premi Narrativa Curta

Premi comarcal del XIXè Concurs de narrativa curta Cinc Pins

El darrer 22 de novembre m'han atorgat aquest premi al millor treball de narrativa curta, en la categoria d'àmbit comarcal, per l'obra anomenada "No passegen els morts". L'acte de lliurament de premis va ser a la sala polivalent de la Biblioteca Josep Pla de les Roquetes (Sant Pere de Ribes) i  no cal dir que estava ben content. El jurat estava format per la Sra. Antònia Santana, filòloga i professora, el Sr. Jonathan Garcia, poeta roquetenc, i el Sr. Pau Fleta, poeta i professor.

Per si us ve de gust llegir-ho, a continuació us poso el conte premiat. Si en acabat opineu que us ha semblat, oli en un llum.

No passegen els morts

Ben aviat arribarà la nit amb les seves veus per fer bramular el vent entre els nínxols d’aquest cementiri. Mai no he sabut perquè la brisa sembla bufar amb més força de nit, potser és el silenci o la foscor, potser la mentida de creure't més viu amb la complicitat d'un cel apagat. No sé ben bé per què la nit sempre ha estat el refugi dels amors secrets, dels assassins, d'un milió de poemes anònims, com si la nit fos un lloc per amagar-se de la violència daurada del sol. Sabeu? Jo tinc una teoria sobre això que diuen la màgia de la nit: Oi que quan naixem no tenim consciència de tot allò que ens envolta? Oi que de nadons l'única cosa què ens importa és encertar el mugró que ens dóna de menjar? Doncs això trobem a la nit: un pit que ens alleta, l’escalf de la mare; res al món de més important, només el caliu de la nit que ens reconforta i ens fa sentir vius. És recuperar la foscor de l’úter, oblidar que hi ha una vida inhòspita a la que ens han empès unes contraccions involuntàries i una llevadora estúpida, sense que ningú no ens demanés el nostre parer.

Això és la màgia de la nit, potser una simple fugida, només una il·lusió. Enllacem les nits des de la matriu a la sepultura com si l'únic sentit de la vida fos anar d'una foscor a una altra, caminar més que passejar, pencar més que fer feina, descansar més que dormir, cardar més que fer l'amor. Un absurd que ens arrossega i que els poetes anomenen destí, disfressant amb un munt de paraules escrites aquesta misèria. Que em perdonin, però cal ser molt bleda per a ser poeta. Les paraules només són un pretext, una altra mena d’evasió, de fugida d’estruç. Una manera de cridar amb versos les brames més íntimes o d'il·lustrar amb mots bonics allò que voldria fer amb gestos punyents. Quan un poeta s'enamora, canta els seus sentiments en un paper blanc, cec i mut, no és això d'ingenus? Només hi ha un poema d'amor que paga la pena escriure i són aquells versos de saliva que esculpim damunt la pell de la dona que estimem.

Disculpeu-me, ha estat el vent esmunyint-se per entre els carrerons de nínxols el que m'ha colpejat a garlar com si les meves paraules fossin farcides d’interès. La punyetera nit és qui escriu ben fort allò gastat de tant pensar en veu baixa: que fins i tot en la mort hi ha rics i pobres, morts que ho tenen tot i d'altres que no tenen res. Cadàvers de panteó i cadàvers de fossa comuna, de tomba i de nínxol, de cementiri i de crematori.

La mort també fa les seves distincions, és l'epíleg de tota una vida plena de barreres que separen els que tenen calés dels que no tenen prou i a aquests dels que no tenen gens, dels que tenen espai i dels que no. A les grans ciutats hi ha barris pels que manen i barris pels que obeeixen, cases grans per uns i pisos petits per altres, panteons on respirar marbre tota la vida o nínxols on enterrar-la. Potser al camp la gent viu ampla i per això pot tenir una tomba ampla, en un cementiri també ample, però a la ciutat on jo vaig néixer els cinquanta metres quadrats del pis són el millor presagi de com serà la teva sepultura. No hi ha cap secret, així són les coses. Sempre hi ha els que tenen la paella pel mànec i els que s’han de conformar amb fer brou amb les closques dels escamarlans i, és clar, dins de cada un d'aquests grups tota una tirallonga de nivells diferents. Els que manen més i els que manen menys, els fumuts del tot i els que viuen la il·lusió de no estar-ho massa.

Jo era un d'aquests que podien estirar el coll més amunt del femer i flairar les excel·lències dels bons costums, encara que de bons només tinguessin el nom. M'havia pres el batxiller elemental amb ganes, estudiant fort i clavant els colzes al costat dels llibres de text, sempre amb el fals convenciment de fer-me tot un home de bé, així van arribar les beques i un camí a seguir. Mentre avançava pel batxiller superior i el COU fins a la facultat de Dret, el doctorat, les oposicions... anava deixant enrere la gent del barri, amics de pica-paret, de fet i amagar, de canviar els cromos repes dels jugadors de futbol, amb els qui havia preparat els primers exàmens, amb els qui havia somiat despert; tots ells anaven plegant veles i quedant-se, abans o després, a mig camí de qualsevol assignatura. Els qui tenien sort acabaven en un taller de mecànica, fent de comercial o darrera d’una barra de bar, els que no se'n sortien acabaven davant la barra del mateix bar o venent tripis i xocolata als nens dels barris polits de la ciutat que duien suèter amb cocodril. Més endavant va ser encara pitjor, quan van arribar les primeres paperines de cavall molts van quedar-se enganxats.

Per les noies no va ser gaire millor, quan tenien sort i podien evitar quedar-se prenyades als quinze o enganxades als disset, acabaven treballant a la perruqueria o al mercat i amb la casa plena de nens. Matrimonis de trenta-cinc--mil pessetes al mes, vet aquí la seva victòria. Algunes sortien del barri caçant marit o amant, altres empaitaven l’atzar fins a la desesperació dels seus cossos, poques van treure el cap per mèrits no biològics.

Però jo ja no era allà, havia fet el meu camí a cops de beca i de treballs eventuals a l'estiu o al nadal. No havia de tenir cap mal de consciència per haver-me'n sortit i no en tenia cap. Tothom es busca la vida com pot.

Ara, fa un moment, he mirat un nínxol proper i he llegit un nom que recordava haver pronunciat alguna vegada, però sóc incapaç de recordar quina cara hi havia darrera del maleït nom; qui sap si era d'algú amb qui vaig compartir una cervesa o disputat una noia, temps enrere. Són tantes les coses que he oblidat que a vegades crec que el meu cervell ho fa a posta, per no perdre l’esma en nostàlgies inútils. Heu estat algun cop en un cementiri la nit de Tots Sants? Els vells saberuts diuen que els morts aprofiten per sortir a passejar, però a mi sempre m'ha semblat una idea ridícula i m'ha divertit imaginar uns quants difunts asseguts sota un xiprer i explicant-se les històries d'ultratomba.

—Doncs a mi el fèmur m'ha fet figa i he de caminar arrossegant l'ànima —deia el cadàver d'un vellet en la meva imaginació.

—Tu encara tens sort... —li responia una dona que provenia de la fossa comuna—. Amb tants ossos que hi ha allà baix sempre m'equivoco d'omòplat.

No. Els morts de debò mai no surten a passejar. No els veureu mai deambulant pel camp sant ni apareixent darrera una làpida. Ni la nit de Tots Sants ni cap altra nit. Però si el que voleu és veure difunts en vida, finats que respiren i es belluguen per rutina i que estan tan morts que ni se n’adonen, sempre en trobareu algun caminant pel carrer de ciutat. A qualsevol racó, en una terrassa de bar, en un seient del metro o l’autobús, empaitant les seves presses, sempre trobareu algú amb els ulls apagats, el cap baix, la ment enlloc. Són gent cansada d’ells, sense horitzó que guaitar, sense cap altre afany que continuar perquè és el que s’espera d’ells. Suposo que tots busquem alguna cosa en aquesta vida i que tots acabem trobant-la, encara que sovint allò que trobem no tingui gaire a veure amb allò que buscàvem.

Ha arribat la nit. Les seves veus fan bramular el vent entre els nínxols. No vaig saber sortir de ciutat i anar al bosc de Walden per aprendre de la vida allò que m’havia d’ensenyar. No vaig voler viure profundament i rebutjar tot el que no fos vida... I en aquest cementiri me n’adono, en el moment de morir, que no he viscut.