Epicur: Carta a Meneceu
M'ha semblat tant interessant aquest text clàssic, que l'he volgut publicat al blog per a compartir-lo amb tots vosaltres. Epicur és un dels més importants filòsofs hel·lènics, cliqueu aquí si voleu saber més d'aquest pensador
http://www.alcoberro.info/planes/epicur0.htm
Epicur a Meneceu, salut.
Que ningú, pel fet de ser jove no dubti a
filosofar, ni per haver arribat a la vellesa no es cansi de
filosofar. Ja que, per assolir la salut de l’ànima, mai no s’és
ni massa jove ni massa vell. Aquell que diu que encara no li ha arribat l’hora,
o que ja li ha passat l’edat de filosofar, és com el que diu que
per a la felicitat no ha arribat encara el moment, o bé que ja li ha
fugit. Per tant, han de filosofar el jove i el vell. El vell perquè
tot envellint es mantingui jove de felicitat gràcies als records
passats. El jove perquè pugui ser jove i vell alhora per la seva
impertorbabilitat enfront del futur. Ens cal meditar, doncs, sobre
les coses que ens reporten felicitat, ja que si posseïm la
felicitat, ja ho tenim tot, i si ens manca la felicitat, fem tots els
possibles per posseir-la.
Medita i practica els principis que sempre t’he
recomanat, tot considerant-los com a elements necessaris per assolir
una vida feliç. Considera abans de tot la divinitat com un ésser
incorruptible i feliç, tal com ens suggereix la noció comuna d’allò
diví, i no li atribueixis mai res de contrari a la seva immortalitat
ni impropi de la felicitat. Pensa que li correspon tots aquells
atributs que contribueixin a mantenir-li la felicitat plena juntament
amb la immortalitat. Perquè sí que hi ha déus, el coneixement que
en tenim és evident, però no són tal com la majoria de la gent
creu. La gent els atribueix qualitats contradictòries amb la noció
que en té. Per tant, no és impiu qui renega dels déus de la
majoria de la gent, sinó qui aplica les opinions de la majoria de la
gent als déus; perquè les afirmacions de la gent vulgar sobre els
déus no són nocions prèvies, sinó suposicions falses. Segons
aquestes falses suposicions els majors mals i els beneficis més
grans provenen dels déus. Els déus, lliurats contínuament a les
seves pròpies virtuts, només accepten i es fan estimar pels seus
semblants, i consideren estrany tot allò que no és de la mateixa
mena.
Acostuma’t a pensar que la mort no és res per a
nosaltres, ja que tot el bé i el mal resideixen en les sensacions, i
precisament la mort és la privació de la sensació. Per tant, el
fet de conèixer correctament que la mort no és res per a nosaltres
ens fa satisfactòria la mortalitat de la vida: no perquè hi
afegeixi un temps infinit, sinó perquè ens lliura de l’enyorança
desmesurada d’immortalitat. Viure no té res de temible per a qui
està convençut que el no viure no té res de terrible. Per tant, és
un estúpid aquell que afirma témer la mort no perquè li dolgui en
el moment que es presenti, sinó perquè pateix preveient-la: ja que
allò que en presentar-se no ens fa mal, no té sentit que ens
angoixi durant l’espera. El més terrorífic dels mals, la mort, no
ens afecta en absolut a nosaltres, perquè mentre som vius, la mort
no existeix; i quan la mort és present, nosaltres ja no hi som. Així
doncs, la mort no és real ni per als vius ni per als morts, perquè,
dels primers, n’està allunyada i, quan s’apropa als segons,
aquests ja han desaparegut. Malgrat això, la majoria de la gent tan
aviat refusa la mort com el més gran dels mals, com la demanen com
al remei dels mals d’aquesta vida. El savi ni rebutja de viure ni
té por de no viure, perquè per a ell ni el viure és un mal, ni
considera tampoc un mal la mort. I així com, entre els aliments, no
escull els més abundants, sinó els més agradables, de la mateixa
manera no és el temps més llarg que li és més dolç, sinó el de
plaer més intens.
Aquell qui exhorta el jove a una bona vida i el
vell a una bona mort no té seny, no solament per totes les coses
agradables que té la vida, sinó també perquè la meditació i
l’exercici de viure bé i el de morir bé són una mateixa cosa. I
encara molt pitjor aquell qui diu que és bell no haver nascut, però,
ja que s’ha nascut, travessar les portes de l’Hades com més aviat
millor. Perquè, si això ho diu convençut, per què no
plega de viure tot seguit? En té tot el dret, si s’ho ha pensat
bé. Contràriament, si és que ho diu de broma, tracta amb banalitat
afers que no ho permeten.
Cal recordar també que el futur no és del tot
nostre, però tampoc no ens deixa de pertànyer del tot. Per tant, no
hem d’esperar-lo com si s’hagués d’acomplir amb tota
seguretat, ni hem de desesperar com si no hagués de realitzar-se
mai.
Igualment, s’ha de saber que dels desitjos, els
uns són naturals i els altres vans; i entre els naturals, n’hi que
són necessaris i altres solament naturals. Dels necessaris, els uns
són indispensables per assolir la felicitat, altres per al benestar
del cos, altres per a la vida mateixa. Si coneixem bé aquests
desitjos, sabrem relacionar cada elecció o cada rebuig a la salut
del cos o a la tranquil·litat de l’ànima, ja que aquesta és la
finalitat d’una vida feliç. En vista d’això realitzem totes les
nostres accions: per no patir ni sentir torbació. Tan aviat ho
posseïm, qualsevol tempesta de l’ànima s’asserena, i l’home
ja no té res més per desitjar, ni busca cap altra cosa que li ompli
més el bé de l’ànima i del cos. Ja que, del plaer, en tenim
necessitat quan patim per la seva absència, però quan no sentim
dolor, tampoc no el necessitem.
Per això diem que el plaer és el principi i el
fi de la vida feliç, perquè l’hem reconegut com a bé primer i
connatural, a partir del qual iniciem tota elecció o rebuig, i ens
hi referim jutjant els béns segons la norma del plaer i del dolor. I
ja que aquest és el bé primer i connatural, per aquest motiu no
escollim tots els plaers, sinó que de vegades renunciem a molts,
quan se’n segueix una incomoditat més gran. I molts dolors els
considerem preferibles als plaers, si ens donen un plaer encara més
gran quan més temps hàgim suportat el dolor. Tot plaer per la seva
pròpia naturalesa és un bé, però no tots s’han d’escollir. De
la mateixa manera, tot dolor és un mal, però no pas tots s’han
d’evitar sempre. Cal jutjar totes aquestes coses amb una justa
mesura en vista dels guanys i dels perjudicis, ja que de vegades ens
servim del bé com d’un mal i, a l’inrevés, del mal com d’un
bé.
L’autosuficiència la considerem un gran bé, no
perquè sempre ens hàgim de conformar amb poques coses, sinó a fi
que, si no posseïm gaire, el poc ens sigui suficient. Perquè estem
convençuts que de l’abundor en gaudeixen més dolçament aquells
que menys la necessiten, i que tot el que la naturalesa demana és
fàcil d’obtenir, i difícil allò que és va.
Els aliments senzills proporcionen el mateix plaer
que un àpat exquisit, quan satisfan plenament el dolor de la fam; i
el pa i l’aigua produeixen el més gran plaer quan se’n nodreix
qui en té necessitat. Estar acostumat a una alimentació senzilla i
sòbria és saludable, i ens ajuda a ser emprenedors en les
ocupacions de la vida. I si algun cop participem d’una vida més
luxosa, ens trobem en més bona disposició i més valents davant
l’atzar.
Quan diem que el plaer és l’única finalitat,
no es tracta dels plaers que cerquen els dissoluts o els cràpules,
tal com diuen alguns que desconeixen la nostra doctrina o no hi estan
d’acord o la interpreten malament, sinó el no sentir dolor al cos
ni trasbals a l’ànima. Perquè ni els convits i les festes
contínues, ni el gaudir de jovenets i dones, ni els peixos ni altres
aliments que ofereixen les taules luxoses ens fan la vida feliç,
sinó el judici encertat que investiga les causes de cada acte
d’acceptació o de rebuig i sap guiar les nostres opinions lluny
d’aquelles altres que omplen l’ànima d’inquietud. De totes
aquestes coses n’és principi i màxim bé el seny, i per aquest
motiu el seny, origen de totes les altres virtuts, és més
apreciable que la mateixa filosofia, i ens ensenya que no existeix
una vida feliç sense ser al mateix temps assenyada, bella i justa;
ni és possible viure amb seny, bellesa i justícia, sense ser feliç. Ja que les virtuts són connaturals a la vida
feliç, i el fet de viure feliçment va sempre acompanyat de la
virtut.
Perquè, qui podries considerar superior a aquell
que té opinions piadoses envers els déus i es mostra impàvid en
relació a la mort, que coneix què és el bé segons la naturalesa i
té clara consciència que el límit dels béns és fàcil d’assolir
i el límit dels mals, al contrari, és de poca durada o bé comporta
penes lleugeres, que es burla del destí que alguns consideren senyor
absolut de totes les coses, afirmant que algunes es produeixen per
necessitat, altres casualment, altres, en fi, depenen de nosaltres,
ja que veu que la necessitat és irresponsable, l’atzar inestable,
en canvi la nostra voluntat és lliure i per aquest motiu digna de
merèixer retrets o lloances? Gairebé era millor creure en els mites
sobre els déus que ser esclau de la predestinació dels físics; ja
que aquells ens donaven l’esperança de poder commoure els déus
mitjançant les ofrenes; el destí, en canvi, és implacable. El savi
no considera l’atzar com una divinitat, tal com creu la majoria de
la gent, ja que cap acte dels déus no es troba mancat d’harmonia,
ni considera l’atzar com una causa no fonamentada en la realitat,
ni creu tampoc que doni als humans cap bé o cap mal respecte a la
seva vida feliç, sinó tan sols que l’atzar és l’origen de
grans béns i de grans desgràcies. El savi creu que val més ser
assenyadament desgraciat que insensatament feliç; però és d’altra
banda millor que en les nostres accions el bon judici sigui coronat
per la fortuna.
.jpg)
Comentaris