Qualsevol nit pot sortir el sol

Un amic m'ha demanat perquè no penjava aquí la meva novel·la "Qualsevol nit pot sortir el sol". A banda que hi ha drets d'autor pel mig, sempre he pensat que qui vol llegir un llibre té el deure moral de comprar-lo, només així assegurem la continuïtat del món editorial i, per tant, de la literatura. Sé per experiència pròpia que quan t'has de guanyar les garrofes d'una altra manera, és molt difícil tenir temps, ganes ni esma per escriure.

Però per si algú s'animés a comprar-lo... aquí un deixo el primer capítol per a fer un tast. També em podeu enviar un correu dient que us ha semblat.

Títol: Qualsevol nit pot sortir el sol
Autor: Joaquim Micó
Primera edició Editorial La Galera (desena edició), abril de 1998
Primera edició Col·lecció la Maleïda, Pirene Ed. novembre 1988
ISBN 84-246-7504-5 per a La Galera
ISBN 84-7766-213-4 per a Pirene



U

Recordeu aquella vella cançó del Jaume Sisa? Aquella que es deia Qualsevol nit pot sortir el sol. Sí, home, sí..., una cançoneta que no fa pas gaires anys cantàvem tots els kumbayàs a la vora de la foguera, mentre ens escalfàvem amb les flames i el conyac, i fèiem plans per canviar el món. Una cançó que deia més o menys així:

Oh, benvinguts, passeu, passeu; 

de les tristors, en farem fum, 

que casa meva és casa vostra 

si és que hi ha cases d'algú.

Doncs això era el que havia passat al pis on via, que de tant oferir casa meva a qualsevol col·lega que pogués necessitar-la, allò s'havia convertit en una contínua desfilada de gent de tota mena: noietes eixerides que volien ser actrius, cors tren-cats que somiejaven un amor perdut, venedors d'enciclopèdies franceses, autèntics punkys de crestes policromes, cangurs, camells... Casa meva era una col·lecció ben estranya d'espècimens urbans. Per això no em va estranyar que la Gemma, una antiga companya d'estudis que feia de la carrera una manera de viure, digués als seus pares que aquell cap de setmana seria al meu pis, corn a excusa per a qualsevol altra cosa, sense haver-ne de donar explicacions a ningú. Suposo que esperava que la seva mentida funcionaria perfectament i que els seus pares se l'empassarien sense amoïnar-s'hi gens ni mica; de fet havia estat jo qui li havia dit temps enrere que, si alguna vegada volia anar-se'n de barrila amb algun noi de bon mirar, podia posar com a excusa que s'estava amb mi. No sé ben bé per què, els seus pares sempre havien tingut un bon concepte de la meva persona i per això no li van posar cap pega quan els va dir que prepararia els exàmens al meu pis aquell cap de setmana. Però resulta que la Gemma es va descuidar d'un —diguem-ne— petit detallet sense importància: posar-me al corrent de la seva escapada. Així, és clar, jo no podia saber que ella «era» a casa meva. Per això, quan a les tantes de la matinada de dilluns van trucar a la porta, l'únic pensament que em va passar pel cap va ser una paraula molt gruixuda adreçada a qui gosava despertar-me en aquelles hores.

—Es pot saber qui coi hi ha? —vaig cridar, força emprenyat, a través de l'intèrfon del porter automàtic.

—La policia, obri, si us plau.

«Algun amic imbècil que té ganes de quedar-se sense nas», vaig pensar. Tots tenim molt clar que si, de sobte una bona nit, la policia truca a casa teva, hi ha una cosa que segur que mai no farà: parlar-te amb amabilitat. Per això vaig contestar amb la més gran mala llet que vaig saber treure:

—Us parla «l'obridor automàtic» d'en Robert Penya. Estic de vacances a les Seychelles. Torno passat Nadal. Au, bona nit!

—Deixi's de romanços o tirem la porta a terra! vaig sentir a l'auricular de l'aparell—. Té cinc segons per obrir-nos!

El poca-solta aquell ja n'estava fent un gra massa. Se m'estaven inflant els nassos de tanta xerra-meca inútil, així que vaig pitjar el botó que obria el portal amb la intenció d'engegar a dida una visita tan desagradable. Aprofitant el temps, mentre em posava una bata per no agafar fred, pensava quina «delicadesa» podia oferir-li al qui havia tallat el millor dels meus sons. El timbre de la porta va sonar dues vegades i em va tallar les malediccions. Amb l'insult a la boca, vaig sortir a obrir per acabar amb la història al més aviat possible.

Quina planxa! M'hauria agradat poder-me volatilitzar corn un gas qualsevol, perquè els uniformes d’aquells dos homes no oferien cap dubte: eren de la policia.

—Robert Penya? —va dir el més baixet.

—Jo mateix... —vaig tremolar.

—Vesteixi's, si us plau, ha de venir amb nosaltres.

—Però, què passa, què he fet?

—Tranquil, no s'amoïni, allà l'informaran.

Sí, sí, tranquil! M'agradaria veure qui és el valent que pot estar tranquil si la policia ve a treure't del llit i, sense donar-te cap explicació, et diuen que has d'anar amb ells a comissaria. Com si la casa dels monos fos un bon lloc per a passar la nit en vetlla! Ben mirat, n'hi ha per posar-se a córrer en direcció contrària. Omplint-me de valor, vaig atrevir-me a dir:

—Puc, almenys, saber de què se m'acusa?

—No ho sabem pas, nosaltres —va somriure el baixet (no cal que digui que el somriure se'm va entravessar)—. Em fa l'efecte que només volen fer-li unes quantes preguntes.

—Ah, ja... —se'm va escapar, mentre em cordava la bragueta dels texans.

—No es tracta d'una detenció —va afegir, gratant-se amb el dit darrere de l'orella—. Li faran fer una declaració, la signarà i altre cop cap a casa a acabar de dormir.

Pel que va dir el poli, em fa l'efecte que, sense haver-me mostrat una ordre judicial, un requeriment notarial o alguna cosa d'aquestes, jo no tenia cap obligació d'anar amb ells, però a veure qui és el maco que li diu això a una parella de polis.

—Ja estic —vaig sospirar, mentre acabava de cordar-me les sabates.

Els policies, sempre era el petit qui parlava, van anar per feina.

—Som-hi doncs.

Quan vaig treure la clau del pany de la porta, mai no hauria imaginat que el sol encara trigaria una mica a sortir per a mi.




Ostres! Hi havia dos cotxes patrulla al carrer! I dos o tres polis més! Sí que era important, jo, que, per no ficar-me en embolics, fins i tot havia deixat de jugar a futbol!

—Passi... —em va dir el policia menut, mentre aguantava una de les portes posteriors del cotxe.

—Gràcies... —vaig contestar-li, agradable, per fer-me el bon noi.

En pocs segons ens vam posar en marxa, però encara vaig tenir temps de mirar cap als edificis del carrer per comprovar que cap veí no m'havia vist en tan compromesa companyia. Vaig estar de sort, no es veia cap llum a les finestres i el carrer era ben buit. No era estrany, però, en un barri obrer a les tres de la matinada. Allunyant-se en la nit, els cotxes de la policia tenien un punt de misteri i intriga que va exaltar la meva imaginació i em portà al cervell imatges d'altres nits viscudes enrere. La melangia va guanyar-me mentre m'acomiadava de les velles llambordes del parc que hi ha a la Travessera. Etc., etc., etc., que diria el poeta. La nit no estava per a fer versos.

—Puc fumar? —vaig preguntar al policia minúscul, que seia al meu costat.

Va fer que sí amb el cap i, corn sigui que jo no fumo, vaig haver de demanar-li una cigarreta. Una mica sorprès pel que ell considerà un atreviment, em va oferir una d'aquelles cigarretes curtes sense filtre, com qui dóna un estimat i insubstituïble tresor i, tot seguit, la vaig encendre amb la insalubre intenció d'omplir-me de fum els pulmons, a veure si així em passava el canguelo que duia a sobre. Però no em va sortir gens bé; no això de fumar, no, que bé que vaig contaminar-me prou entre tos i tos; la que no va fugir fou la por, que, de tant fum, quasi m'ofego. Sort que el poli nan va donar-me uns copets redemptors a l'esquena, que, si no, em penso que no ho conto. I no és que jo fos un noi d'allò que podríem dir sa, no, que les meves bones trompes havia enganxat. Tampoc era la primera vegada que fumava, que alguna cigarreta, sola o amb barreja, m'havia fotut. Però juro que en ma vida no ho havia passat tan malament com fumant-me aquell Celtas.

Atabalat com estava per desprendre'm d'aquell cilindre del dimoni, no vaig adonar-me que ens havíem parat en un semàfor. Que bé que m'hi sentia, alliberat de la fumarada de tabac barat! Vaig respirar profundament, acostant el nas a la miqueta d'aire fresc que deixava entrar la finestra, oberta només dos dits. Era com un caprici necessari, aquell desig de farcir d'aire els pulmons que encara em cremaven: una inofensiva mania que potser em va salvar la vida. En deixar anar l'aire i obrir els ulls, vaig veure la incitant línia d'un cotxe d'importació que s'havia parat al costat nostre. Mentre m'entretenia imaginant quin milionari podia ser el propietari d'aquella magnífica màquina, d'entre les ombres de la finestreta de davant, vaig veure un tub de ferro que em mirava: era el canó d'una pistola que apuntava al meu cap. L'instint de conservació, més que no pas la meva sagacitat, va fer que m'ajupís un segon abans de sentir un tret esfereïdor que va trencar la nit. Amb l'impacte de la bala, el vidre de la finestreta va fer-se a miques, caient-me'n petits bocins damunt del cap; un rajolinet de sang que em relliscà galta avall va tallar-me la respiració. Vaig sentir com el cotxe del costat arrencava de cop, fent grinyolar els pneumàtics, i vaig sentir-me salvat. Vaig gosar obrir un ull entre els meus braços, que em protegien el cap, així podria veure la importància d'aquella ferideta...

Quan vaig mirar al meu costat em va passar de cop aquella estúpida preocupació: el policia petit ja no minvaria més. La bala no s'havia desaprofitat tot i havia travessat la butxaca de la seva camisa. La sang, cridanera, se li barrejava amb un bri del tabac, foradat el paquet per la bala assassina. Jo havia estat de sort; ell no, és clar. Els polis de davant no van saber reaccionar, per les cares que hi feien, segur que s'estimaven el seu company, o potser pensaven que els hauria pogut tocar a un d'ells, o totes dues coses alhora. L'interior del cotxe patrulla ho semblava tot menys una festa. A la fi, el que feia de xofer va dir al seu company:

—L'han mort...

Aquell paio hauria de suar molt l'ascens.

—Eh, noi, estàs bé? —em va preguntar l'altre. Vaig dir que sí, sense estar massa segur que fos cert. Jo no tenia els nervis acostumats a patir 'aquella manera.

—Puc sortir... d'aquí? —vaig demanar, poruc, esperant alliberar els meus ulls de la visió del policia mort.

Fora del cotxe, al carrer, podia respirar profundament l'aire d'aquella odiosa nit, deixant-me anar en els pensaments que envaeixen el seny quan veus la mort de prop. A través de la finestra, estirant el cable de la ràdio, l'agent comunicava els fets a comissaria amb càustica professionalitat.

Feia estona que el cotxe agressor havia fugit, rodes ajudeu-me, perseguit per l'altre cotxe patrulla.

I jo, que no sabia què punyetes hi feia, allà, vaig començar a sentir un fred esfereïdor en adonar-me que algú em volia veure mort.