NO MIRIS CAP AMUNT

Ahir, diumenge 2 de gener (de 2022, per si de cas arribem més lluny) vaig veure “No mires arriba” (Don’t look up) una de les apostes de la temporada de Netflix pel seu catàleg cinematogràfic. Pot agradar-te més o menys (a mi m’agrada molt), però és indiscutible que la història vol sacsejar amb dues de les millors armes de la narrativa: ironia i humor negre.

Prova de que la pel·lícula no erra sobre la mentida i la superficialitat dels mitjans de comunicació són, per exemple, les pàgines de “El País” del passat 31 de desembre, on Gregorio Belinchón vol fer creure als seus lectors que el film no agrada a ningú de la crítica, escrivint:“la unanimidad de las críticas negativas”; sense voler ser exhaustiu, és evident que la seva “unanimitat” és un fake tant gran com la seva barra:

"McKay barreja diversos ingredients per convertir el film en una metàfora al·lucinant del nostre temps. (...) És McKay en estat pur (...) Un luxós repartiment per a una bona causa (…) Puntuació: ★★★★ (sobre 5)" Quim Cases: El Periódico

"La millor manera de gaudir-la és de forma fragmentada, celebrant 'sketches' i rebutjant-ne d'altres, encara que aquesta cultura del hiat sigui precisament una de les dianes de les seves fletxes enverinades. (…) Puntuació: ★★★ (sobre 5)" Sergi Sánchez: La Razón

"Com a pel·lícula apocalíptica, Adam McKay aconsegueix convertir-la en una cosa divertida (...) perquè la seva metàfora funcioni sempre equidistant entre el plausible i el no pot ser veritat (…) Puntuació: ★★★ (sobre 5)" Oti Rodríguez Marchante: Diari ABC

"És el millor retrat possible del signe dels temps. Que sigui una comèdia només n'és una altra prova. (…) Puntuació: ★★★★½ (sobre 5)" Andrea G. Bermejo: Cinemania

"Una comèdia amb un repartiment immillorable (...) proposta divertida, però molt lluny dels millors treballs de McKay. (...) una pel·lícula entretinguda, amable, amb alguns moments memorables (…) Puntuació: ★★★ (sobre 5)" Marta Medina: El Confidencial

No és una obra mestra com sí que ho era “Doctor Strangelove” (Dr. Strangelove or: How I Learned to Stop Worrying and Love the Bomb), el film de Kubrick estrenat aquí com “Teléfono rojo, ¿volamos hacia Moscú?”, paròdia mordaç de la guerra freda. Però “No miris cap amunt” és una pel·lícula notable, entretinguda i, molt especialment, que hauria de fer reflexionar tothom. I molt. De fet, tot i que el punt de partida és inversemblant, el que veiem a la pantalla és massa real. Guaitem per un moment el nostre món:

Una pandèmia que no s’acaba i que ens ha canviat la vida, deixant pel camí cinc milions de persones, de moment. Anem per la sisena onada i, malgrat tot, molta gent encara es nega a acceptar-ho i no vol fer el més mínim esforç pel bé col·lectiu.

La mediocritat política que alimenta el negacionisme i el “qui dia passa any empeny”, sempre en benefici de la pròpia cadira. Disfressant o confonent la realitat, aplicant sempre aquella màxima de Groucho Marx: "La política és l'art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i després aplicar els remeis equivocats".

Els científics ens adverteixen fa dècades que anem sense remei cap a un col·lapse climàtic i l’informe de l’ONU al respecte assegura que la única forma d’evitar aquest canvi climàtic i les seves conseqüències és deixar de créixer permanentment.

Són moltes les veus que ens avisen que si no fem canvis radicals en la manera com produïm i consumim, no tenim cap futur com a civilització. La nostra generació ha consumit tants recursos i energia com la suma de les altres juntes a través de tota la història de la humanitat. Hem sobrepassat amb escreix l’extracció de petroli i altres combustibles fòssils. Ara observem com indústries i comerços han d’aturar la seva activitat perquè no els arriben els productes que necessiten; la conseqüència és que els preus finals que paga el consumidor pugen per l’augment del preu dels materials, del transport, de la manca d’estocs…

Encara que avui reduíssim les emissions a zero, el nivell del mar pujarà entre 30 centímetres i dos metres abans d’acabar el segle. Però l'èxode climàtic ja ha començat, al món hi ha vint milions de persones que han hagut de marxar de casa seva per culpa d’inundacions, huracans i altres fenòmens. I n'hi haurà més.

Hem provocat l’extinció d’espècies animals i vegetals més gran i ràpida dels darrers deu milions d’anys. Les abelles estan deixant de pol·linitzar. Hi ha gent que no vol tenir fills per por al futur i les estadístiques reflecteixen que la xifra de suïcidis no para d’incrementar-se.

Davant de tots aquest problemes que no paren d’augmentar, la majoria de persones prefereixen tancar els ulls, mirar cap a una altra banda. El cometa de “No miris cap amunt” és una contingència de l’espai que arriba per acabar amb la humanitat, però la realitat és que no ens cal cap meteorit per a la nostra extinció, la idiotesa de la nostra espècie és prou per assolir el final del planeta per mètodes propis.

Molts/es direu que exagero, que no hi ha per tant, que la pel·lícula infla els defectes de la nostra societat, que inventa, que treu de mare. Però no és aquesta l’opinió dels que saben de debò sobre el tema, el famós astrofísic Neil deGrasse, director del Planetari Hayden del Museu Americà d'Història Natural i divulgador científic a la televisió nord-americana ho té clar, com ha expressat en el seu compte de Twitter:

“Finalment vaig veure la pel·lícula de Netflix Don’t look up, una història de ficció sobre una nació distreta per la cultura pop i dividida sobre si prestar atenció a les serioses advertències dels científics. Tot el que sé sobre cicles de notícies, programes d'entrevistes, xarxes socials i política em diu que la pel·lícula és en realitat un documental”.

Alguna cosa deu saber deGrasse, Medalla Hubbard, Medalla Stephen Hawking a la comunicació científica, Medalla del Benestar Públic, premi Knight a la innovació, premi Isaac Asimov i Medalla de la NASA al Servei Públic, entre altres reconeixements.

Potser preferiu pensar que els bocamolls que xerrem d’aquests temes formem part d’una conxorxa mundial que vol acabar amb la vostra llibertat, que estem sembrant el caos, la por, el germen del nazisme o vés a saber quina punyeta del dimoni més. Feu com a la pel·lícula, quan el meteorit ja és visible als ulls de tothom però encara defensen molts que ningú miri cap amunt, que no n’hi ha per tant. Mireu cap a on creieu que heu de mirar, extingiu-vos feliços.