VI PREMI BELLVEI NEGRE
Estic molt feliç, aquest diumenge 3 d'abril he guanyat el VI Premi Bellvei Negre de novel·la negra amb "Mai no hem tingut París". És una d'aquestes coses que t'omple de goig i et dona forces per seguir endavant. Com a curiositat, sembla que a uns quants dels mitjans de comunicació que s'han fet ressò de la notícia els costa llegir les xifres romanes (ep, que no passa res, jo també fico la gamba sovint😉). Us passo a continuació uns quants enllaços, fotos i la presentació de la novel·la que s'ha fet per a la premsa.
Un assassí cinèfil guanya el Bellvei negre | Diari de Tarragona
Joaquim Micó guanya el premi de novel·la negra de Bellvei | NacióBaixPenedès (naciodigital.cat)
El cubellenc Joaquim Micó guanya el quart Premi Bellvei Negre (catalunyadiari.com)
Podcasts ENTREVISTES D'ACTUALITAT (radiocubelles.cat)
Presentació
Posem que el protagonista i autèntic autor de la novel·la es diu Jaume Bou, qui sap si aquest és el seu nom real. Passa de la cinquantena i com és físicament no importa, us pelaria si ho descobriu. Viu sol en algun lloc a prop del mar, en una casa no gaire gran, amb un bon aparell de música i una pantalla plana ben gran. És culte, llegit, molt cinèfil i s’ha guanyat a consciència el seu prestigi com assassí professional, encara que ell no se’n considera: (...) ho seria la persona que amb premeditació i traïdoria em contracta per a que jo ho faci amb eficàcia. Jo no poso la voluntat, només llogo la meva mà d’obra.
Menysprea la competència no professional, l’intrusisme d’oportunistes que accepten matar sense escrúpols ni pulcritud per quatre duros: Al cap i a la fi enviar a l’altre món algú, és com netejar el bany: encara que a ningú li agrada fer-ho, sempre hi ha qui es lloga per deixar-ho tot net.
Com executor en Jaume té un codi deontològic inviolable: no es maten nens, no es maten embarassades, no es maten deficients mentals ni clergues de cap religió (porta mala sort) i, sobre tot, no es mata gent que coneixes i/o et cau bé.
Està convençut que tothom de la seva edat té més records que projectes, per això quan el Jaume rep l’encàrrec de liquidar algú del seu passat, no dubta en acceptar, sobre tot perquè el paio és un advocat corrupte i perquè trenta anys enrere se’n va endur la seva noia, com si la vida fos una mala pel·lícula. Potser no és cap venjança, només una feina, però sap que gaudirà enviant a l’altre barri aquell malparit i fent vídua la dona que no el va triar, al cap i a la fi: No havia pogut oblidar la Sara Vidal per cap vent del món, potser perquè les dones que van venir després només eren mals calcs d’ella (...) No, de cap manera no vol tornar a entrar a la seva vida: (...) només volia mirar-la de lluny com qui mira un àlbum de fotos per melangia.
El Jaume Bou prepara la seva acció amb tot detall i determinació, res més important que no deixar pistes ni indicis, és la clau per mantenir-se sa i estalvi en la seva feina, però les coses comencen a fer un tomb quan una altra dona es creua en els seus plans. Decideix que l’haurà de matar per a no deixar pistes però, a partir d’aquell moment, ja res no sortirà com esperava.
Elements i estructura
La novel·la, narrada en primera persona, té una trama principal de suspens, l’encàrrec d’assassinat, que amaga algunes subtrames que la permeten desenvolupar. Si bé apareixen altres personatges, tres són els principals de la narració: el propi Jaume Bou, la Sara Vidal, ex-de Jaume i presumpta futura vídua, i la Sabrina Caminal, l’encarregada de la galeria d’art propietat del Pepe Leite, objectiu del Jaume i marit de la Sara.
Com que «és l’autor de la novel·la», el Jaume es permet moltes llicències en la redacció, trencant constantment la quarta paret amb el lector, compartint idees sobre la vida, la societat, les cançons, els llibres i, per damunt de tot, deixant anar cites cinèfiles, exactes o adaptades, com a part dels seus diàlegs o reflexions. Però la seva passió pel setè art el porta més lluny, recreant fragments de text en blanc i negre, en flashback o flashforward, o amb banda sonora, entre d’altres picades d’ull.
El Jaume descobrirà aviat que la Sabrina Caminal resulta ser també una consumada cinèfila, així que tots dos personatges jugaran sovint a veure qui té més gràcia a l’hora de dir-ne alguna al respecte. A la novel·la apareixen prou repartits uns 80 esments cinematogràfics, la gran majoria plenament integrats en la narració i que només seran detectats pels més tossuts aficionats perquè, si algun lector no en sap gaire de cinema, tampoc no li han de fer cap nosa en la lectura.
En la resolució del veredicte del jurat que li va atorgar el VI Premi Bellvei Negre, es va destacar que la novel·la era «un thriller original, rodó i ben escrit, una delícia per a tothom qui estima el gènere negre, amb moltes referències a llibres i pel·lícules, estructura ben organitzada i un estil molt adequat».
.jpg)
Comentaris