Història i memòria

Mirem un moment qui som nosaltres, un mateix, no ens cal mirall. Tenim un nom, un o dos cognoms, un cos més o menys ben fet i millor o pitjor conservat, un entorn, una família, potser també tenim una hipoteca, un cotxe i una televisió, probablement tenim fills, néts, pares, avis, tiets, cosins, amics i amigues, potser també enemics; podem tenir professors o alumnes, treballadors o encarregats, manaires o pencaires...

Som allò que fem, tenim i sentim. Segurament també som allò que volem arribar a ser o, fins i tot, allò que ja som o amb el que ens conformem; qui sap, potser ni ens agrada ser el que som. Però sigui quina sigui la nostra percepció sobre el que som, en qualsevol cas l'ésser humà és, per damunt de cap altra cosa, tot allò que ha anat construint amb el temps, allò que ha fet, tot el que ha viscut, tots som allò que ha passat i que encara passa. El present dura tan poc que qualsevol cosa que fem, tot acte o paraula que fem servir passa immediatament al passat i forma part del nostre jo, del nostre caràcter, de la nostra memòria. Si alguna cosa som els éssers humans és la suma de les nostres experiències.

Si mirem qui som, l'únic mirall que cal és el de la memòria, inevitablement recordem qui hem estat: l'escola, un regal dels reis, el primer petó, la primera rebel·lia, les descobertes, els desenganys, l'amor, l'oblit, la soledat, el naixement dels fills, la mort dels pares... Records que son diferents per cadascú perquè cada vida és única i cada biografia només pròpia d'un. Una memòria, conscient o inconscient, que sempre està en continu creixement, que forma el nostre jo actual i per tant sempre va amb nosaltres, constituint-nos en el que som. Jorge Luis Borges va encertar a dir-ho fent literatura:

Somos nuestra memoria, somos ese quimérico museo de formas inconstantes, ese montón de espejos rotos.

Ho sé, la xocolata del lloro. No aporto gairebé res de nou amb aquesta reflexió, abans de mi veus molt més autoritzades han parlat de l'home i la memòria. Ben cert però, ja sigui per inconsciència o atreviment, jo vull afegir una idea a l'anterior reflexió; una aportació tampoc del tot nova, però que cal repetir sempre que hi ha l'oportunitat perquè malauradament no és una reflexió habitual en la nostra societat. Vet aquí doncs: De la mateixa manera que un home sense biografia pateix l'angoixa de no reconèixer-se, de no saber-se, un poble, una societat que desconeix la seva història difícilment tindrà eines per construir el present i projectar-se cap el futur. La història, el seu estudi i anàlisi són remeis preventius que tracten d'evitar l'amnèsia dels pobles i dels seus ciutadans.

L'home sense memòria és un malalt que cal guarir, un país sense història un moribund que ja només requerirà un enterrament digne. També un altre gran escriptor, Milan Kundera, ha escrit d'això:

La vida és la memòria del poble, la consciència col·lectiva de la continuïtat històrica, la manera de pensar i viure.

Així doncs cal felicitar qualsevol intent seriós d'esbrinar el nostre passat, de conèixer una mica millor la nostra història, al cap i a la fi recuperar la memòria col·lectiva d'un poble, d'un país, d'un territori qualsevol, no és més que la voluntat ferma d'afermar qui som i d'on venim per poder, sòlidament, decidir cap on volem anar.